Com diria el sapientíssssim Kalikatres, de la Codorniz que e.p.d. “és fum”, per això tothom en parla i ningú no pot atrapar definir ni explicar exactament de que parla.

Ara, lentament, la porositat mental fa que el 2.0 hagi tingut una fuita semàntica que ha anat percolant cap a d’altres camps: “audi 2.0“, “marketing 2.0” , “shopping 2.0“, “solidaritat 2.0” i en qualsevol moment tindrem el “kamasutra 2.0″ , que t’hi jugues, encara que el que sí que és, evidentment, és el “papanating 2.0″.

El “web 2.0″ és un invent de Tim O’Reilly , però no acceptat per molta gent, i en particular per Tim Berners-Lee (inventor del WWW).

Aquí tenim l’article sobre web 2.0 a viquipèdia i l’opinió de Berners-Lee per comparar.

Sembla que haurem d’escoltar resignadament més d’un cop web 3.0 per tal que encara tingui més olor de modernitat el web semàntic i les coses noves, però de la mateixa manera que “raça“, seguint a Cavalli-Sforza, no té cap significat biològic i és confusa però serveix per alimentar el racisme, de la mateixa manera aquestes expressions imprecises sobre el web fan fortuna en el terreny comercial i permeten massa cops vendre simplement fum.

I si vols una guia pràctica pel fenomen inaprehensible aquí en tens una de bona.

Potser a Osca, amb la seva campana, hi ha un bon exemple del que hauria de passar ?

Malgrat la modernitat futurista del tren i de les eines que usaven tots plegats em va semblar força sòrdid, que voleu que us digui, i per això els titllo de dospuntzeros , que per a mi és força pejoratiu i merkaxíflic.

La reinvenció del llibre

L’he llegit devotament perquè justament el llibre en qualsevol suport m’interessa, i el llibre digital darrerament molt més, fins i tot els papirs i còdexs diversos em fan peça.

Però encara que l’article el trobo divertit i nostàlgic em sembla que simplement confon moltes coses, i en particular la forma i el contingut. La forma: l’aparell l’objecte, i el contingut: el llibre mateix. Encara que sé que no és el mateix el mateix llibre en tapa dura que en rústega , de fet el contingut sí que ho és, i la diferenciació no es pot dur massa lluny sense semblar absurda. Només el títol em sembla enganyós ja que el llibre es re-inventa constantment i no només des de Joyce i Durrell , sinó de sempre, mentre que ell del que parla és de l’envoltant material, i seria millor no confondre el lector, i pel que sembla ell mateix.

M’agradaria veure un article així però escrit per un egipci alexandrí lector, empedreït de rotlles (volums), que acaba de ser colpit per la modernitat del llibre.

Nostàlgic ho seria igualment però més divertit encara, penso jo.

La traducció mecànica elperiodical, com sempre, és també força divertida. Jo no m’enduc mai llibres (ni de paper ni de cap altra mena) al bany per tal que no es mullin, en canvi a la latrina sí que en duc sovint.

Com digressió: aquest eufemisme de bany per latrina és típicament messetari, de l’estil de “no es de recibo” i “saludos y un abrazo”, i tants d’altres que ens colonitzen la llengua com la candidiasi, i ens van contaminant, fins i tot via diaris (de paper), que reconec que a la latrina tenen doble ús.

Com a nota al marge hauríem de començar a pensar en que dir “electrònic” per tot el que és un dispositiu automàtic no és gaire escaient, perquè la electrònica només és un moment concret de la tècnica, i demà potser serà l’òptica, de la mateixa manera que no diem llibre cel·lulòsic del que ara és el convencional. La paraula electron (ambre) ha evolucionat ampliant el seu significat i sembla que segueix absorbint de manera indeturable tot el que l’envolta, tal com ho fa cibernètica que ve de kybernetes (timoner) i també devora tot el que toca.

Tot el que diu En Villoro d’un llibre cel·lulòsic, en quant al que fa al contingut no li veig diferència, encara que evidentment si el que li agrada del llibre és passar pàgina amb el dit mullat de saliva, o bé té predilecció per l’aroma dels àcars, llavors no tenim res a fer: ha de ser dels cel·lulòsics.

Jo entenc que aquest senyor viu d’escriure articles i d’alguna cosa l’ha d’omplir, però tothom sap que la ignorància és atrevida.

Diu que no pot imaginar un Word dedicat a Na Melisa, però segurament no sap que li van dedicar un virus: el Melisa.

Segurament tampoc sap que els agents (secrets o no) quan investiguen un ordinador d’un malfactor fan el mateix que els desxifradors de palimpsests perquè els suports magnètics (no electrònics, remarco) queden impressionats amb les coses que han contingut prèviament i cal reescriure’ls diverses vegades si vols eliminar-ne les traces.

Tampoc trobo gaire encertat creure que la frase del mirall «Un llibre és com un mirall: si un mico s’hi aboca, no hi pot veure reflectit un apòstol» sigui gens diferent si el llibre és de paper, en rotllo , en pergamí o en pantalla de qualsevol classe. Em sembla que quan juga a erudit citant escrits del segle XVIII ha de tenir clar de que parla.

De tota manera, l’article sí que reflecteix una moda, un moment del llibre, i una preocupació dels que perdran el tren filosofant sobre la superfície de les coses i deixant perdre el que té d’essencial aquest moment.

(que tal? com ha quedat ? m’ha sortit amb el to del Sostres… )

Ara hi ha gent que estudia nous materials per tal que l’espècie humana arribi als cims de l’escala dels animals, i com a mostra els de d3o han aconseguit un material que es comporta blanament en absència d’esforços importants i es torna més rígid com més gran és l’esforç tallant que se li aplica.

Sembla que pot tenir moltes aplicacions com ara fer granotes per esquiadors, armilles antibales, o gorres de cop, com podeu veure en aquest videoclip.

Un material així és un tipus dels que s’anomenen fluids no-newtonians. També n’hi ha d’altres tipus de no-newtonians, i.e. els tixotròpics ens són més familiars per més freqüents, com ara les pintures que “despengen”, que són fluids que quan més temps fa que estan sotmeses a esforç menys viscositat aparent tenen i malgrat que quan has pintat una pared la seva viscositat l’aguantava ben enganxada a la superfície pintada, l’acció de la gravetat la va fent menys viscosa i fa llàgrimes que fan plorar de ràbia al pintor.

En aquesta categoria també tenim el ketchup i la maionesa que si tombes el pot no cau, però si mires pel forat a veure si n’hi ha, mantenint-lo cap per avall, segurament aconseguiràs que minvi la viscositat i et caigui tot a la cara.

Això no només passa amb els fluids tixotròpics sinó que per analogia podem afirmar que la resistència al canvi d’opinió enfront d’algunes idees es comporta així, i la resistència al canvi (la viscositat de l’opinió) va disminuint amb el temps que fa que circula la idea. Exemples típics són: el fax, els ordinadors, el correu electrònic, els telèfons mòbils, i tantes altres coses que a l’inici es veuen com supèrflues i després com imprescindibles.

–

fluids no newtonians

ketchup

Es creia que Europa seria un estat gran, una mena de confederació de nacions.

Àdhuc hi havia qui creia que les matrícules de cotxe tindrien una “E”, però d’Europa, i totes les nacions confederades durien la mateixa matrícula.

Encara seriem a temps de tenir matrícules, igualment amb la coroneta d’estels de la Puríssima però sense lletra estatal, i que servís per tot europeu amb cotxe, però ca!

Com N’Espriu mai hem de seguir el bell somni perquè els estats que un dia es van anomenar “moderns” tenen captiva la nonada Europa de les nacions, i amb la burrocràcia que han instaurat, Europa, no va enlloc.

Semblava (només semblava) que el rapte d’Europa era mitologia antiga, però aquesta poltroneria dels estadistes i funcionaris preEuropeus l’han ben segrestada, i li han pessigat els pits, com al vell mite, tot i que per sort no tenen encara el poder de Zeus, ni el de Putin, sobre els administrats que dominen.

Potser per construir un supraestat amb faiçó actual (no vull dir modern per no usar mots desgastats) caldria una constitució, però els pobles europeus no volen. Potser no volen perquè cal desconfiar d’aquest personatges que dormen a les cúpules, tan siguin neomusolinis com neonapoleons, o si anam a filar prim, neopinotxos hispànics, neocatòlics d’Albió , i molta més genteta a diversos estrats del castell de Kafka, timoners gens fefaents al timó de la nau.

Ara votaran el irlandesos una nova versió descafeïnada i inintel·ligible de la constitució aquella que decaigué pel seu propi pes.

Per por, o per avorriment, tot indica que sortirà rebutjat un altre cop l’engendre.

El golem d’orfebreria, creat pels picaplets a sou, aregats en obscurir un text que hauria de ser hialí.

De tota manera Irlanda té una legislació carca, de catòlic ranci d’abans d’ahir, amb ferum de resclosit polonès, i això penso que els influeix més que cap altre cosa, per desconfiar dels europeus abortistes, malignes, que tot bon costum cremen a l’ara de Molok.

Però Ells no se’n cansaran, intentaran implantar-nos el seu desig per fas ac nefas.

Només podem preguntar-nos: “que serà serà” ?

I respondre cantussejant: No nem bé, no nem bé.

–

El rapte d’europa

El Castell de Kafka

El tractat de Lisboa a l’AVUI

Ara tenim vaga de traginers. Quina vaga? Qui és l’empresari contra qui es fa la vaga? On són els serveis mínims? També hom es pot preguntar per qui és qui ho engega, “qui prodest?”, espontani? la dreta, l’extrema esquerra? mai queda clar tot això. A Xile, l’Allende, va patir una vaga de traginers per desestabilitzar el govern i diuen que ho va orquestrar la cia, mai se sap , mai se sap.

Ells diuen que no es fan el sou. Cert. Això justifica trencar vidres, punxar rodes, apallissar els altres que no estan per la veritat, la seva. L’estat? On és l’estat protector? L’arbitre. Protector d’uns i dels altres. Algú encara pot creure que l’estat funciona? Pot funcionar? Hi ha cap estat que hagi mai funcionat? Com deien els romans “honores mutant mores” i ja deu ser això, ja que els qui arriben al poder sempre es miren el melic.

Tornant-hi: on és el problema dels traginers? Massa gent competint per una feina que va de baixa perquè ha petat la bombolla de la construcció i ja no cal tanta gent traginant, i el(s) govern(s) de torn no s’atreveix de moment a suprimir l’excés de competidors pel mateix mos.

Sí, ja ho va fer amb la metal·lúrgia, amb la mineria, i amb algun altre sector, però ara no ho fan.

Esperen potser que petin els més febles i la reconversió sigui per eliminació física, per la fam?

No cal al sistema tant propietari d’un sol carro, carro que comprà capitalitzant l’atur i del que en deu moltes lletres encara, que és un personal menys especialitzat que l’immigrant que arriba d’Europa, gent que sobra, i el govern no sap que fer-ne, o potser no vol. És cru però cert i real.

I el petroli puja de la ma del putin , que n’és prou del que sembla el nom, i ha aconseguit tenir l’aixeta d’Europa, la del gas, i després ens vénen, amb un flabiol tocant, amb cançons de que no podem dependre de l’aigua aliena.

És el preludi de l’energia no tan barata, ara vindran cantant les sirenes de les nuclears (noves, polides, però encara de fissió, que les de fusió estan més verdes que madures).

Que se n’ha fet dels qui deien allò de “Atomkraft? Nein, Danke!”, quins arguments quedaran pels qui volen molins de vent, pels qui no en volen perquè els espatlla el paisatge, pels qui volen boies per aprofitar onades però els espatlla el paisatge, o plaques fotovoltaiques fetes amb semiconductors cars que no sabem quina mineria fomenten, quina energia malbaraten per fabricar-els, quina pol·lució causen quan es fan vells, qui s’enriqueix amb aquest negoci.

Parlarem de l’urani? Aviat parlarem de l’urani com parlem del petroli?

La crisi només acaba de començar.

–

Cronologia de Xile

Coltan

Però ja se sap, les coses canvien, sovint a pitjor pel pobre i el sotmès.

En tot cas es desitja bon dia i avall que fa … baixada, pujada, pla, paret inexpugnable?

Això és enrotllada sense nord, ja es veu. 

I això d’enrotllada es deu poder dir?  Ai quin patir.

Qui sap en aquests temps de fretura mots com “manumissió” o “olisbe” ?

B. Tan se val. Es declara inaugurat aquest pantà , ara que plou, i a vore fins on arriba el nivell.